A Poetic Dialogues (2002) de Yucef Merhi, tres cares ocupen l’espai de la pàgina i fan sentir una paraula fracturada i reorganitzada per l’atzar. Hom prem el botó, la pantalla de l’esquerra s’anima i la primera seqüència comença. Una persona, captada per una càmera de vídeo, ens mira i s’adreça a nosaltres; articula en veu alta un vers i, d’entrada, es podria creure que es tracta d’un enunciat autònom. Però un cop acabada la seqüència, una altra persona pronuncia rítmicament el que esdevé clarament la continuació del primer vers. Després el vídeo ens mostra una tercera pantalla i observem la mateixa acció: una persona ens parla destinant-nos els mots mitjançant una mirada sostinguda. Quan la pàgina esdevé fixa caldrà prémer el botó per a desencadenar una altra seqüència de vídeo, que també estarà constituïda de tres seqüències per poema. Cada poema és el resultat d’un procés aleatori. Totes les seqüències d’una pantalla poden ser combinades, segons una elecció feta pel programa informàtic, amb totes les seqüències de les altres pantalles. Hi ha tres sèries de seqüències, cadascuna està circumscrita a una posició entre les tres posicions possibles.

Evidentment, l’autor no pot posar mots junts de qualsevol manera i dir: vet aquí una frase, poètica o no. La successió de les seqüències té un ordre que no varia; els poemes tenen una pròtasi o introducció i s’acaben en una apòdosi, i el relleu dels recitats es fa sempre d’esquerra a dreta. El mode aleatori de la producció dels poemas constitueix una de les principals tensions de l’obra; les altres resideixen en la mateixa poesia i en la fragmentació de l’espai i de la paraula. Cap treball es fa damunt dels components visuals de Poetic Dialogues. Les persones han estat senzillament filmades i el seu joc no ha estat dirigit. No hi ha, pròpiament, escenificació. La presentació, per la pobresa d’estil i la restricció dels mitjans, no aporta cap guany de significació als poemes. Els mitjans serveixen únicament per a vehicular els versos.

L’aspecte visual de l’obra està parcialment subordinada al fet de dir. Parcialment, perquè Poetic Dialogues és també una sèrie de retrats instantanis, naturalistes i sobris. No hi ha jerarquia en la seva aparició, i la seva subjectivitat és esborrada en profit del dir. Per altra banda, si hi ha música en aquesta obra, és en el timbre de les veus, en la dicció i en la prosòdia dels versos, apercebuts com a musicalitat. L’artista afirma: “Crec que la poesia transforma els objectes en art, de la mateixa manera que canvia el soroll en música”. El soroll de la declamació esdevindria, per la poesia dels versos, música. Si aquest treball oulipià pot ser qualificat de lúdic (les combinacions són fortuïtes), cal escoltar i entendre els poemes per tal de veure en què aquest treball conté sobretot les imatges d’una dissolució general.

¹p.368-369